Fanatisme descontrolat i sense sentit

Suposo que ja us n’haureu assabentat, que haureu sentit els crits de les milers d’adolescents cridant com si estiguessin en zel per les noticies. Si, estic parlant dels concerts de Justin Bieber a Barcelona i Madrid.

Aquest noi nen canadenc que va començar a cantar pels carrers i que gràcies a Youtube es va començar a fer famós entre el públic adolescent fins aconseguir la fama mundial que avui en dia té. La veritat, no entenc perquè.

Les seves cançons són les típiques cançons pop insulses, amb tornades fetes perquè enganxin a les adolescents, i res més. A més, el seu aspecte i la seva veu són, com dir-ho, una mica efeminats. Potser és per això que té tant èxit entre les noies? Tampoc val la pena preguntar’s-ho. Més d’un cop ja ha demostrat també que, a part de no tenir molt talent musical, tampoc té moltes llums, fent alguna declaració o comentari que n’hi ha per dir: “mare meva...”.

Tot i que ell continua dient que troba a faltar poder fer coses normals, com sortir amb els amics o quedar-se a casa sense fer res, jo crec que la fama li ha pujat una mica al cap, i més tenint en compte que és molt jove. Ja va dir fa temps que es sentia com si fos el Kurt Cobain de la seva època, cosa que va enfurismar fans de Nirvana i detractors de Justin Bieber per igual, ja que no es pot comparar el talent dels dos ni de bon tros.

A part d’això, aquesta setmana quan ha visitat Espanya pel seus concerts, havia de fer una roda de premsa i deixar-se fer fotos pels fotògrafs. No només va fer esperar els periodistes 45 minuts, sinó que quan va arribar va passar olímpicament dels fotògrafs, i no es va treure en cap moment la caputxa. A l’acabar de la roda de premsa, tornant a passar per davant dels fotògrafs, no va parar-se i va marxar, fet que va enfadar els periodistes que el van començar a increpar. Aquí teniu el vídeo, perquè ho veieu.

Això que ha fet demostra una prepotència per part seva, que segurament ha fet que, com a mínim als que encara no sabien qui era o no el coneixien com a persona, vegin com és en realitat. I també hauria d’haver fet veure a les “beliebers”, com s’autodenominen les seves fans, que no és tan bo com s’imaginaven, sinó que és arrogant i prepotent com molts dels famosos que s’ho tenen massa cregut. 


Aquest noi nen no és més que un producte d'una discogràfica, que l'està aprofitant per fer diners amb els seus discos i el merchandising. Per que ja em direu qui es mereix més una pel·lícula biogràfica: gent que ha dedicat tota la seva vida a fer BONA MÚSICA (Michael Jackson, Kurt Cobain, Pavarotti, Phil Collins, només per dir-ne uns quants), o un noi nen de 17 anys que només ha fet dos discos de música pop d'una qualitat més que discutible, però amb tirada entre les adolescents? Jo ho veig bastant clar. I tu, què n'opines?

Jordi Arús