El cristianismo, religión de carácter mayoritario que surgió de las prédicas de Jesús de Nazaret y se extendión a lo largo del Imperio Romano tardío convirtiéndose en el centro de la vida cultural, política, social y económica de Europa durante aproximadamente un siglo.
No tendríamos bastantes números para contar los cristianos que inocentemente murieron en el Coliseo bajo las fauces de los leones hambrientos mientras muchas otras personas iguales que ellas reían y burlaban de su sufrimiento.
Curiosamente, todas aquellas personas que injustamente sufrieron no supieron aplicar a su situación las palabras integradoras que antes de dirijirse a la cruz Jesucristo confesó a sus fieles: Perdonad y sobretodo, no juzguéis si no queréis ser juzgados.
Papel mojado fueron estos mandamientos cuando de repente el cristianismo se convirtión en la religión oficial de Roma bajo el gobierno de Constantino, en el siglo cuarto después de Cristo. Empezó de este modo una terrible purga contra la población pagana. Fueron asesinados, torturados, humillados, maltratados y proscritos incluso en la privacidad de sus domicilios. Empezó una larga historia de sucesos que ocultan palabras tan pesadas en la memoria colectiva de la iglesia como:

- Concilio de Trento
- Tribunal del Santo Oficio
- Auto de Fe
- Guerras de Religión
- Pacto de Locarno (1929)
- Concordato de 1933
- Pontificado de Pío XII

Sin embargo, pesan más en la conciencia, esta vez social, los abusos a menores encubiertos por la jerarquía durante la posguerra mundial.
Sin embargo, este no es el tema que me centra. Independientemente de las creencias de cada uno, que pueda que para unos resulte evidente que ningún Dios exista y para otros sí, que unos hayamos decidido no seguir el catolicismo y otros sí, todos hemos sido educados con el dogma del respeto por el llamado relativismo político, el respeto por la pluralidad de opiniones y por aquellos que legítimamente las profesan. Y no nos engañemos, por mucho que la tradición nos haga imponer ideas superfluas y falsas como para declarar el supuesto carácter cristiano y católico de España, España es hoy uno de los países más plurales del Mundo (no entraremos ahora en discutir hasta qué punto eso es bueno...) y actualmente existen en España infinitud de cleros (católico, protestante, luterano, anglicano, budista, musulmán,...) como de ideologías políticas (conservador, progresista, centrista, republicano, socialdemócrata, liberal,...) sufra en sí misma una clara diferenciación entre los que son cristianos y los que no somos cristianos, pero a la vez para financiar la seguridad y los gastos de la visita del papa no exista, ni tan solo nos planteemos esta diferenciación?
No tengo ningún odio ni prejuicio contra los cristianos ni me voy a molestar jamás en convencerlos de la no existencia de Dios, pero tal como los respeto yo a ellos y no les pido dinero para financiar mis "pensamientos" ateos, me gustaría que no usaran mis impuesto para demostraciones de clericalismo ni fervor religioso.
¡Ah! Sin embargo no es todo tan simple como parece, que el dinero de mis impuestos no lo gestiona, afortunadamente, la jerarquía religiosa... Alguien se lo ha de dar.
Impactantes resultan ciertas noticias como la de que miles de policías velaran por la seguridad del pontífice máximo (recordemos Barcelona, con un agente cada medio metro) o que el Ayuntamiento y la Comunidad de Madrid, con su impetuosa e "ilesa" presidenta, doña Esperanza Aguirre Gil de Biedma y sus 7 u 8 sueldos (ese es el beneficio de hacer pasar la vía del tren por tu jardín) han decidido aplicar una tarifa superreducida a los cristianos de dentro y de fuera del 80%...
Planteemonos algo por un momento:
La dureza de una crisis económica que sabemos cuándo ha empezado pero no cuándo acabará, ha obligado a unos Estados, cuyos mecanismos de financiación se ven claramente amenazados a imponer serios recortes del gasto público, obligando a cerrar hospitales y servicios diversos para contentar a unos especuladores a los cuales lo único que les interesa es que sus beneficios sean cuando más altos mejor.
Los dos partidos políticos mayoritarios del panorama español, el PP y el PSOE, se encuentran inmersos en una trifulca eterna sobre dónde recortar el gasto, que si en Hospitales, que si en gasto farmacéutico, etc.
¡Caramba, pues si que tienen mucho mas claro en qué se tiene que invertir ese gasto!
En un espectáculo cuyo líder representa a la mitad de los españoles...
Gracias PSOE y PP (y CiU, y PNV y CC, y UPyD, ...)

La derecha ha tomado las urnas.

Recientemente ha tomado posesión en Castilla la Mancha María Dolores de Cospedal, desalojando del gobierno de la región al socialista Jose María Barreda, al lograr el PP 25 escaños frente a los 24 del PSOE, produciéndose un vuelco histórico, Ignacio Diego asumía como presidente de Cantabria desbancando a Miguel Angel Revilla, el mafioso de Cascos gana las elecciones en Asturias, arrollando al hasta ahora presidente Vicente Alvarez Areces...

Muchas son las historias que se podrían contar tras las elecciones municipales del 22-M.
Curiosamente, ha coincidido este proceso electoral con la irrupción de un movimiento de origen juvenil y estudiantil llamado Democracia Real Ya!, actualmente refundado en "Movimiento 15-M"

Este es un movimiento que surge ante el descontento de las clases populares y obreras por la política de los dos grandes partidos y reclamando una regeneración del sistema democrático.
He de manifestar que al principio el proyecto gozaba de mi apoyo como el de otras muchísimas personas, pero actualmente no vacilo en preguntar cuál es el sentido de tal movimiento.

Todos coincidimos que desde la Conferencia de Bretton Woods, celebrada en Estados Unidos en 1945, el capitalismo es totalmente indestructible y los sistemas alternativos se han mostrado claramente ineficientes, por eso considero que la vocación de los jóvenes de destruirlo resulta cuanto menos irreal y utópico.

Resulta evidente que en períodos cíclicos de desarrollo y bonanza económica, el capitalismo es mucho más llevadero y en períodos de recesión, su injusticia siempre recae sobre los más débiles, pero planteémonos por un momento dónde iríamos en caso de sustituír el capitalismo: ¿Al comunismo?

No estoy diciendo aquí que yo sea capitalista, "dios" me libre...

Estoy diciendo que el Movimiento 15-M ha resultado viciado desde el principio por varios factores:

-En cuanto a su planteamiento y objetivo ineficiente
-En cuanto a sus inexistentes propuestas
-En cuanto a su inexistente liderazgo
-En cuanto a sus representantes "ni-ni's"
-En cuanto a sus temas de debate vacíos y sin sentido

Como decía, el 15M ha resultado un movimiento social vacío y sin sentido, no ha sabido tener la amplitud de miras suficiente para adecuarse al transcurso de los acontecimientos históricos. Hoy, 3 de julio de 2011, Europa se levanta más azul que nunca. Incluso la "socialista"Extremadura ha sucumbido el color cielo, Portugal, nuestro vecino izquierdista ha premiado a los partidos centroderechistas por haber provocado un rescate internacional con su no a los ajustes, necesarios aunque dolorosos...

¿Quien nos dice que si lo 15M"ístas" hubieran creado una plataforma para presentarse a las elecciones no hubieran conseguido frenar el avance de la derecha?
¿Quién nos dice que si los jóvenes no presentan un partido político a las elecciones generales que, como todo viene a indicar, serán en noviembre, no consiguien una generosa cifra de escaños, movilizan el 20% de abstención electoral crónica en España y adquieren el poder para proponer reformas y decidir gobiernos?

Desgraciadamente somos un país peculiar. Exigimos a votantes del PP y del PSOE que no voten porque el "PPSOE" es una vil estafa y sólo los electores progresistas se parecen dar cuenta.

Lo rotundamente cierto es que la derecha política, económica y mediática española cree muy poco en la democracia, pero la usa de una forma increíblemente hábil para legitimar sus juegos sucios.

¿Soy el único que se da cuenta de ello? ¿Soy el único que se da cuenta de que mientras la izquierda llena las plazas, la derecha llena las urnas?

SÍ AL DRET A DECIDIR

El 10 d’ Abril de 2011 serà recordat durant molt de temps a Catalunya. Ahir va esdevnir la culminació d’una onada de consultes per l’autodeterminació que van començar a Arenys de Munt el setembre de l’any passat, causant tal furor que es va expandir arreu de Catalunya, fins arribar al seu final el 10 d’Abril de 2011 a Barcelona.

Sincerament, les consultes no podien acabar millor, a Barcelona, la capital, culminant amb un 21,3% de participació, un éxit rotund i un gran triomf per la democràcia. Tenint en compte que s’ha duplicat les expectatives i sabent que s’ha superat amb escreix la patètica consulta de la diagonal duta a terme de la pitjor manera possible per l’Ajuntament, amb un cost exagerat de 3 milions d’euros. Es calcula que el total de persones que han participat en les consultes arriben quasi al milió de persones, una xifra molt bona.

Els resultats de la consulta d’ahir, com lògicament s’esperava, era una victòria aclaparadora del "Sí", amb un 89% , i un 8% el "No", la resta composta per vots en blanc i nuls. Cal remarcar el 8% que van dir "No", persones que no estan d’acord amb la independència però en Calvi estan a favor de la democràcia,i de que és al poble a qui li pertoca decidir sobre el futur del seu país.

Jornades com les d'ahir s'han d'aplaudir i hem de promocionar-les en tots els àmbits, independentment de les postres ideologies, independentment de si som independentistes o no, el fet que es pregunti al poble què vol decidir sobre un tema en concret és un privilegi per tots els ciutadans, és un dret que tenim i que hem de protegir.

Les consultes d’ahir no eren vinculants és cert, però han aconseguit l’objectiu que perseguien, donar molta pressió als polítics perquè facin del dret a decidir sobre l’autodeterminació una realitat, i que totes aquestes consultes dutes a terme de manera extraoficial i per voluntaris que s' hi han deixat la pell, es converteixin en un refèrendum oficial i vinculant. Perquè en una democràcia ha de ser el poble qui prengui la paraula! Han de ser els ciutadans els que exerceixin el dret a decidir i no pas els polítics a costa d'enganyar als seus propis votants constament amb falses promeses electorals per arribar al cim del poder! El poble és imprescindible, el poble i només el poble!

Fanatisme descontrolat i sense sentit

Suposo que ja us n’haureu assabentat, que haureu sentit els crits de les milers d’adolescents cridant com si estiguessin en zel per les noticies. Si, estic parlant dels concerts de Justin Bieber a Barcelona i Madrid.

Aquest noi nen canadenc que va començar a cantar pels carrers i que gràcies a Youtube es va començar a fer famós entre el públic adolescent fins aconseguir la fama mundial que avui en dia té. La veritat, no entenc perquè.

Les seves cançons són les típiques cançons pop insulses, amb tornades fetes perquè enganxin a les adolescents, i res més. A més, el seu aspecte i la seva veu són, com dir-ho, una mica efeminats. Potser és per això que té tant èxit entre les noies? Tampoc val la pena preguntar’s-ho. Més d’un cop ja ha demostrat també que, a part de no tenir molt talent musical, tampoc té moltes llums, fent alguna declaració o comentari que n’hi ha per dir: “mare meva...”.

Tot i que ell continua dient que troba a faltar poder fer coses normals, com sortir amb els amics o quedar-se a casa sense fer res, jo crec que la fama li ha pujat una mica al cap, i més tenint en compte que és molt jove. Ja va dir fa temps que es sentia com si fos el Kurt Cobain de la seva època, cosa que va enfurismar fans de Nirvana i detractors de Justin Bieber per igual, ja que no es pot comparar el talent dels dos ni de bon tros.

A part d’això, aquesta setmana quan ha visitat Espanya pel seus concerts, havia de fer una roda de premsa i deixar-se fer fotos pels fotògrafs. No només va fer esperar els periodistes 45 minuts, sinó que quan va arribar va passar olímpicament dels fotògrafs, i no es va treure en cap moment la caputxa. A l’acabar de la roda de premsa, tornant a passar per davant dels fotògrafs, no va parar-se i va marxar, fet que va enfadar els periodistes que el van començar a increpar. Aquí teniu el vídeo, perquè ho veieu.

Això que ha fet demostra una prepotència per part seva, que segurament ha fet que, com a mínim als que encara no sabien qui era o no el coneixien com a persona, vegin com és en realitat. I també hauria d’haver fet veure a les “beliebers”, com s’autodenominen les seves fans, que no és tan bo com s’imaginaven, sinó que és arrogant i prepotent com molts dels famosos que s’ho tenen massa cregut. 


Aquest noi nen no és més que un producte d'una discogràfica, que l'està aprofitant per fer diners amb els seus discos i el merchandising. Per que ja em direu qui es mereix més una pel·lícula biogràfica: gent que ha dedicat tota la seva vida a fer BONA MÚSICA (Michael Jackson, Kurt Cobain, Pavarotti, Phil Collins, només per dir-ne uns quants), o un noi nen de 17 anys que només ha fet dos discos de música pop d'una qualitat més que discutible, però amb tirada entre les adolescents? Jo ho veig bastant clar. I tu, què n'opines?

Jordi Arús

Tweet, Tweet

El Twitter. Quin invent. Això que està tant de moda últimament, i que molta gent utilitza. Pels que no ho sapigueu (encara), Twitter consisteix en enviar missatges curts, tweets, de 140 caràcters com a màxim, amb la possibilitat de mencionar a altra gent (@) o d’utilitzar hashtags (#) quan es parla d’un tema concret.

Alguns podeu pensar “Quina tonteria” o “Perquè ho vull jo això?”. Jo pensava el mateix abans de fer-me’l. I la veritat, trobo que és bastant útil. No envà, és una de les xarxes socials més utilitzades, tot i tenint menys de 5 anys de vida (Facebook té actualment 7 anys).

Twitter ha aconseguit coses que, fa un temps, semblarien impensables. Gràcies a Twitter s’ha aconseguit, en certa manera, poder-nos sentir com més a prop dels famosos. Una gran majoria de gent famosa (polítics, cantants, esportistes, professional del cine i la televisió, entre molts altres) l’utilitza regularment, i molts llegeixen i contesten els tweets que els usuaris els envien, donant aquesta sensació de proximitat relativa. A alguns, però,  no se'ls dona tant bé com a d'altres. Recentment s'han donat polèmiques amb els tweets d'alguns famosos, com és el cas de David Bisbal i alguns altres.

Més recentment, Twitter també ha ajudat, juntament amb Youtube i Facebook, per donar a conèixer al món la situació en els països revoltats del nord d’Àfrica, com Egipte i Líbia. Així, la mateixa gent ha fet de “periodista”, informant del que passava, tot i les censures que hi van haver en aquests casos. Podríem dir, doncs, que gràcies a Twitter podem també informar-nos de primera mà dels successos importants gairebé de manera instantània.

Això, en una societat com la d’avui en dia, on molts mitjans de comunicació no són del tot imparcials amb les informacions que donen, i on encara a molts països s’exerceix una forta censura, és un clar exemple de llibertat d’expressió, i ens acosta una font d’informació més fiable i, com ja he dit, gairebé immediata.

Per la meva experiència personal, he pogut comprovar que els usuaris de Twitter es podrien dividir en 2 grups majoritaris: els que són actius i “tweetegen” regularment, i un altre tipus de gent, que només l’utilitza per estar informat, seguint diaris, webs o similars, i que envien molt pocs tweets o, directament, no n’envien. Per a gustos colors.

En resum, siguin actius o no, cada dia més gent utilitza el Twitter, i cada cop va guanyant més acceptació entre la gent que el desconeix o encara no l’utilitza. I tu, ja tens una compta de Twitter? Què n’opines?

Jordi Arús

"Queda visto para sentencia"

Ara sí, la Lliga de futbol ja té color blaugrana. Després de la jornada d'aquest cap de setmana, on els pronòstics madridistes més optimistes situaven al Madrid a 2 punts del Barça, tenint en compte que el Madrid jugava a casa contra un equip de mitja taula i el Barça s'enfrontava contra el temible submarí groc al Madrigal, però no va ser així, sinó tot el contrari, perquè el Madrid podria haver estat a 2 punts per darrere del Barça, cosa que li hauria donat clares opcions de seguir lluitant pel títol, però en canvi va acabar a 8 punts. Derrota inèdita en el Bernabéu, ja que a més de posar-li més planer al Barça el camí cap al títol, el Sporting va aconseguir acabar amb el rècord de Mourinho que portava nou anys sense perdre ni un partit com a local.

No crec que ningú s'esperés que tot plegat acabaria d'aquesta manera. La pregunta ara és: està la Lliga sentenciada? Sincerament, queden 8 partits i encara hi ha molts punts per disputar, però simplement mirant el calendari que li queda a un i altre equip, el Madrid encara ha de començar la Lliga, i pel Barça el pitjor ja ha passat. La anada de lliga pel Madrid va ser mol relaxada, quasi bé tots els partits difícils els va jugar al Bernabéu i ara és quan li toca exercir el seu paper com a visitant en els partits més complicats, i en aquest aspecte hem d'afegir que ha quedat demostrat durant tota la competició que a casa son imbatibles, però fora de casa... deixen molt que desitjar. El Barça, en canvi, ha sigut molt més regular en aquest aspecte, per això està on està.

Naturalment que encara queden partits, i no podem dir que aquesta lliga ja és pel Barça perquè matemàticament encara es pot donar la volta a la truita, però perquè el Madrid guanyés aquesta lliga hauria de passar un miracle, de fet la mateixa premsa madridista ja dóna per perduda la lliga i només volen centrar-se en els altres títols en els que encara tenen opcions com la Champions i la Copa del Rei, a més ho fan d'una manera molt graciosa que no dubto que donarà peu en un futur proper a extreure'n molts acudits, perquè sincerament, dir que el Madrid ha de deixar-se estar de la Lliga per "anar-se de copes"... jo almenys aquestes "copes" de què parlen les percebo d'una manera més líquida.

De totes maneres val més que seguim l'exemple de Guardiola, perquè el futbol moltes vegades acaba essent una caixa de sorpreses i fins a l'últim moment pot passar qualsevol cosa, els culés hem d'assumir aquest paper, però tampoc hem oblidar-nos de la realitat, una realitat que mostra com el Barça cada jornada que passa és més campió de Lliga.

Podeu participar a l'enquesta que hem publicat al Blog per aquesta setmana que tracta aquest tema, així podreu donar la vostre opinió al respecte.

Tallant la cinta

Primer de tot, aprofitar la meva primera entrada per donar-vos la benvinguda i agraïr-vos que llegiu el nostre blog.

Us parlaré d’un tema que està a l’ordre del dia a pràcticament tot el món. Com ja sabreu, com a mesura per a poder sortir de la crisi, molts governs estan aplicant retallades en els seus pressupostos. Com que a Espanya la crisi és més accentuada que a altres llocs, les retallades també són més elevades.

El fet d’aplicar aquestes retallades no està agradant molt a la gent, com és d’esperar. La gent només veu atur, retallades en polítiques i ajuts socials, acomiadaments,… i és clar, no els sembla bé. Però s’ha de tenir en compte que per sortir d’aquesta crisi alguna cosa haurà de fer el Govern. Amb aquestes mesures estan intentant aconseguir estalviar diners per tots els racons possibles. És el que han de fer.

Però el que, segons la meva opinió, no agrada, és els àmbits en els quals s’han aplicat aquestes mesures d’estalvi. Bé és cert que més o menys tots els ministeris han patit retallades, però el que passa és que moltes, quasi bé totes, d’aquestes retallades afecten a la gent normal, amb un nivell d’ingressos mitjà tirant cap a baix.

Jo crec que s’hauria d’haver començat pels sectors de població amb més ingressos o més nivell econòmic. Al cap i a la fi, és just que qui més té més col·labori. També es podrien reduir costos en “coses oficials”. Realment són necessaris tants cotxes oficials, i actes i celebracions tant costosos, només perquè és tradició/protocol, quan aquests diners es podrien fer servir per altres coses?

Una altra cosa que tampoc em sembla del tot correcte, i que alguns partits polítics volen proposar d’eliminar, és el sou vitalici dels expresidents. D’acord, han fet servei (o no) al país en el seu mandat, però no veig necessari que continuïn cobrant, més quan alguns d’ells han tingut altres feines posteriorment. Cal dir també en algun cas, la persona ha renunciat a aquest sou a l’estar ja obtenint-ne un altre. Però s’estalviarien molts diners si es suprimís, això segur. De la monarquia … millor ni diré res.

És clar hi ha opinions i opinions. Aquí he expressat el què en penso del tema. I tu, què n’opines?

Jordi Arús

Intensament Vius

Als editors i redactors del Què n’opines ens satisfà donar-vos a tots la benvinguda a aquest nou blog d’opinió. Aquí repassarem tots els temes d’actualitat de qualsevol àrea, ja sigui de política, d’esports, d’oci, o de cultura. Perquè a tots ens agrada donar la nostra opinió, i el que més ens agrada, que la nostra opinió pugui ser escoltada pel major nombre de gent possible. En aquest blog podrem compartir entre tots les nostres opinions lliurement. Esperem que per a vosaltres esdevingui un espai per fer a conèixer el que penseu del que succeeix a les nostres vides i al nostre entorn, per nosaltres serà un plaer poder-les conèixer. Rebeu una cordial salutació per part de tots els redactors del blog, i dels que encara no hi són però hi seran properament.

M’agradaria aprofitar la primera entrada del blog per parlar d’un fenomen televisiu que s’ha donat a Televisió de Catalunya aquests darrers mesos. Estic parlant d’una sèrie que està tenint un èxit incondicional i que ja té la seva segona temporada confirmada oficialment des d’ahir a les 19:49 del vespre. Estic parlant de la sèrie Polseres Vermelles, que ens fa un retrat de la vida de sis joves adolescents que estan ingressats a l’hospital, degut a que pateixen malalties com el càncer, problemes del cor, o fins hi tot també s’hi veu reflectida l’anorèxia. El que més m’agrada de la sèrie, i penso que el públic també hi estarà d’acord, és que aquesta sèrie no pretén mostrar la vida d’aquests joves com una tragèdia sinó tot el contrari, el que fa és “desdramatitzar” el tema, i mostrant els casos dels protagonistes des d’una òptica més optimista, sense sortir de la realitat, però des d’una postura més optimista de la que sovint percebem dels casos reals.

Aquest optimisme que es pot percebre a cada capítol, ve inspirat per una persona que hi ha al darrere de la càmera, l’Albert Espinosa, el guionista i creador de la sèrie, que en les seves històries intenta retransmetre el que va viure quan ell era adolescent, va patir càncer i va perdre una cama, el optimisme amb el que va superar la seva malaltia el retransmet d’una manera magistral en tot el que fa, amb una energia especial que aconsegueix donar ganes de viure a les persones i carrega d’ il·lusió i esperança a tots els que es troben en una situació similar a la que ell va viure perquè puguin tirar endavant. Sincerament és una persona que admiro i des d’aquí volia fer-ho saber, i recomano a tots els que estigueu llegint aquest article que el seguiu mitjançant els seus llibres, entrevistes o la mateixa sèrie Polseres Vermelles, perquè ús puc asegurar que no ús defraudarà, us sentireu Intensament vius!.

Després de la mort de l'ignasi la sèrie està en un punt molt emotiu, esperem des d'aquí que segueixi mantenint l'èxit que ha mantingut fins ara, com he dit abans ja ha estat anunciada oficialment la segona temporada de Polseres Vermelles que es rodarà a l'estiu del 2012, per tant no crec que la veiem fins a finals d'aquell mateix any o principis del 2013. Acompanyo el final d'aquesta primera entrada amb l'avenç del proper capítol de Polseres Vermelles.

Miquel Pujol

redactor